El sistema sociopolític que impera a escala mundial des de finals del segle passat es sustenta en tota una ideologia que anomenen racionalitat neoliberal, i que té com a principis bàsics la no-intervenció de l'estat en l'economia, la competitivitat i l'individualisme.
Les persones que tenim una determinada condició de funcionalitat no normativa ens sentim dir sovint allò de "ets un heroi" i fins i tot "ets una heroïna", tot i que cal ressaltar que, curiosament, la primera s'escolta amb major freqüència que la segona. La racionalitat neoliberal venera les virtuts de l'heroi —que no tant de l'heroïna—, alhora que el mateix sistema es dota d'eines per generar determinats consensos en les masses socials, anul·lant la capacitat crítica com a individus i com a col·lectius. El sistema aconsegueix d'aquesta manera que les masses també venerin les virtuts de l'heroi.
L'arquetip de l'heroi es caracteritza per ser del gènere masculí, per una suposada valentia, suposadament lliure de qualsevol mena de por, capaç de superar-se a si mateix, d'obtenir allò que es proposa o se li encomana, de lluitar fins al final per un ideal o bandera. Tanmateix, es caracteritza per esdevenir una persona solitària, independent i sense massa compromisos de caràcter familiar.
Són diverses les conseqüències que genera aquesta veneració de l'heroi, en forma de violència. Una d'elles és la negació sistemàtica dels propis límits (inherents alhora a la condició humana) acompanyada de la frustració experimentada quan aquests s'imposen. Tot plegat emmascara un altre dels valors associats a aquesta racionalitat neoliberal. El grau de limitació de la persona esdevé inversament proporcional al seu grau de productivitat, motiu pel qual al mateix sistema li interessa fomentar la superació, en bé dels comptes de resultats, sigui quin sigui el preu associat.
Des de paradigmes de no-violència, com a alternatives a aquesta racionalitat neoliberal, es planteja un desplaçament de la veneració a les virtuts de l'heroi, en pro de la veneració de les virtuts associades a la cura i la responsabilitat. La cura té a veure amb atendre les necessitats de les altres persones, reconeixent alhora les pròpies, amb saber-nos vulnerables i acollir-nos com a tals des de l'acceptació, amb normalitzar el fet de demanar ajut i afecte quan en sentim la necessitat, amb generar vincle amb els altres i la comunitat. Des de la perspectiva de la cura els límits personals són reconeguts com un aspecte natural i inherent a la nostra condició humana; no seríem humans si no en tinguéssim.
Les persones amb funcionalitat no normativa estem abocades a constatar d'una manera més punyent les nostres limitacions i a esdevenir-ne més conscients, en tant que ens cal trobar les nostres pròpies fórmules per viure en un marc socioeconòmic sovint poc inclusiu. Alhora gairebé se'ns imposa, des de la veneració de les virtuts de l'heroi, una actitud constant de superació dels nostres límits per gaudir d'una mínima acceptació, acostant-nos el màxim possible als estàndards. En tot cas, quin preu estem disposats a pagar? Fins a on? On ens aboca creure'ns aquesta idea tan de moda que no hi ha límits?
Fa uns anys vaig descobrir la bicicleta adaptada, em vaig posar a fer esport a diari buscant superar-me a mi mateix cada cop més i més per poder tenir millor rendiment quan sortia amb la bici; volia aconseguir seguir el ritme que la majoria consideraria estàndard. Mentrestant, anava sentint allò de "tu no tens límits" i seguia, seguia i seguia. La violència generada sobre el meu cos en no respectar-lo va derivar en una fatiga neuronal de la qual vaig trigar més d'un any a recuperar-me. No vaig trigar a descobrir com aquells que assoleixen un ritme suposadament estàndard sovint també agredeixen el seu cos sense ser-ne conscients. Llavors què és i què no és estàndard? Qui ho determina? Sota quins criteris?
En detectar un límit, ens cal una acceptació inicial i profunda d'aquest des de l'amor absolut a la vulnerabilitat, sense la qual ens serien negades experiències tan nodridores com l'establiment del vincle amb l'altre. A cada límit li podem trobar quelcom positiu. Un cop acceptat podem mirar de trobar maneres d'estirar-lo una mica o possibles compensacions, valorant en tot cas l'objectiu d'aquesta superació en relació amb el possible preu associat en diferents aspectes.
Benvolguts límits
Publicat a Revista Connexió de ASPACE nº 31
Añadir nuevo comentario