Des de la psicologia evolutiva es defensa que l'ésser humà transita per diferents estats evolutius des de la seva gestació fins al seu traspàs. En les primeres etapes és on es dona un major grau de dependència d'aquella persona en relació al seu entorn, en tant que encara no té desenvolupades les estructures psíquiques i capacitats mentals com per prendre les seves pròpies decisions. A mesura que vagi creixent anirà adquirint aquestes capacitats, incrementant-se progressivament el seu grau d'autonomia, fins a l'emancipació.
Paral·lelament a aquesta evolució, trobem un altre aspecte intrínsec a l'ontologia humana i és la necessitat de cures que la persona experimenta al llarg de la seva existència física, encara que aquesta necessitat prengui diferents formes i graus d'intensitat segons les circumstàncies de la persona i el moment vital en què es trobi. Aquesta necessitat de ser cuidades només la podem satisfer des d'una provisió per part d'altres persones o actors i es donen en tres modalitats: Les cures informals són les que ens proporcionen els nostres familiars o amistats sense que computi en cap compte de resultat ni pressupost públic o privat, quedant invisibilitzades, alhora que acostumen a estar molt feminitzades.
Les cures residencials són aquelles que es presten dins d'un espai específic i, per tant, fora del domicili de l'usuari, majoritàriament per professionals. D'aquests espais en diem institucions, i les podem definir com organismes instituïts per desenvolupar una funció d'interès públic, social o benèfica, i en les quals les usuàries assumeixen una sèrie de pautes de funcionament per acatació del conjunt de normes per les quals es regeix l'activitat. En aquests espais les persones són aïllades, separades o obligades a viure juntes. Tanmateix no tenen o no se'ls permet exercir un control sobre les seves vides i decisions del dia a dia.
Per últim, les cures comunitàries són aquelles que es donen dins del domicili però practicades per professionals. Aquest model de cures permet a la persona una emancipació, un control sobre les seves pròpies vides i prendre les decisions necessàries del quotidià.
Dins del col·lectiu de persones amb algun tipus de discapacitat física, psíquica o sensorial, sovint el procés evolutiu cap a l'emancipació es veu truncat. La concepció del fet de la diversitat funcional sota un prisma capacitista provoca una negació del dret a aquesta emancipació. Acostumen a quedar-se sota l'aixopluc de la família fins que aquesta no pot assumir les seves cures, moment en què passen a ser institucionalitzades.
La institucionalització té conseqüències no desitjades per a la persona. En primer lloc s'incrementa el risc de patir explotació, violència i abús, en tant que es donen dinàmiques d'opacitat i les persones no estan prou empoderades com per afrontar-se a determinades situacions. En segon lloc, la segregació derivada del procés d'institucionalització interromp els processos vitals de la persona afectada.
Davant aquesta realitat, des del 2001, el Foro de Vida Independent divulga i reivindica la filosofia de vida independent, la qual avoga per la consideració de la diversitat funcional com una condició humana més. Des d'aquesta perspectiva s'entén la diversitat funcional com a riquesa i, en conseqüència, tota persona té dret a participar i aportar a la societat. Reclamen el dret individual i col·lectiu a viure de manera activa i independent, estant incloses en la comunitat i amb els suports necessaris per a garantir-ho. Així mateix rebutgen la institucionalització, en tant que, com hem vist, nega aquests drets.
Ens cal doncs apostar per models de cures comunitàries com a garantia de dret per a qualsevol persona a desenvolupar el seu projecte de vida independent i amb independència de la seva diversitat funcional. La institucionalització i les cures informals ens alienen.
Publicat a Revista Connexió de ASPACE nº 40
Afegeix un nou comentari