Deixeu-me començar definint l'espiritualitat com l'atribució d'un sentit ètic, estètic i noètic a la nostra interioritat, essent aquesta última la cura de la dimensió interior (personalitat, emocions, anhels…). Des d'aquesta concepció del terme em sento en condicions d'asseverar que qualsevol persona viu des d'alguna forma d'espiritualitat.
Deixeu-me començar definint l'espiritualitat com l'atribució d'un sentit ètic, estètic i noètic a la nostra interioritat, essent aquesta última la cura de la dimensió interior (personalitat, emocions, anhels…). Des d'aquesta concepció del terme em sento en condicions d'asseverar que qualsevol persona viu des d'alguna forma d'espiritualitat.
Ioga, tai-txi, reiki, cartes astrals, dietes de purificació, són alguns exemples de l'amalgama de pràctiques i teràpies que constitueixen una oferta creixent, disponible a gairebé cada cantonada del nostre barri. Sovint en centres privats que resulten el negoci d'emprenedores que troben la gallina dels ous d'or. Mentre el preu acostuma a suposar una barrera d'entrada, al nostre voltant ressona el vocable New Age —nova era— com una nova espiritualitat expandint-se en el silenci de les esquerdes deixades per l'absència de referents, de la qual són instrument les al·ludides teràpies.
I què és la New Age? Esdevé una trama neoreligiosa de caràcter sincrètic, nascuda als anys 60, amb la revolta contestatària de grups de joves d'esquerres i moviment hippie, als EUA. Va ser capaç d'articular el desencant de les classes mitjanes per les religions tradicionals, amb les expectatives messiàniques de la cultura judeocristiana, i ha acabat experimentant un procés d'apropiació per part del neoliberalisme. Proclama creences com la sortida de la constel·lació de Piscis i entrada en la d'Aquari, per la qual la Terra i la humanitat estan a punt d'experimentar una transformació espiritual radical, una modificació qualitativa de la consciència humana consistent en la presa de coneixement que som U amb la resta de persones i la natura. Proclama també que transformar la consciència individual implicarà una transformació social —si jo estic millor el món estarà millor perquè jo sóc part del TOT i el TOT està en mi—, igual que la immanència de Déu —Déu no està fora del món sinó en totes les coses, som Déus en potència i ens hem de desenvolupar—. Defensa que totes les expressions místiques porten a la mateixa realitat transcendent i que qualsevol pràctica o creença que funcioni a l'individu és correcta. Tanmateix, per a aquesta espiritualitat, el passat és una projecció mental i només existeix el moment present i, de fet, tampoc, en tant que res existeix i tot és una il·lusió, acabant així amb la possibilitat de cap mena de judici dels fets. No hi ha límits per a aquesta espiritualitat, tot és possible, i cal superar-nos per aconseguir la il·luminació i l'èxtasi. Tots els canvis sempre són a millor. L'univers és infinit i els recursos il·limitats.
Alhora, aquesta espiritualitat planteja com a objectius la transformació personal, l'actualització del potencial de l'individu, l'ampliació de la consciència, l'experiència personal de Déu, l'harmonia amb la natura, la sanació de la humanitat i la Terra, el desenvolupament d'una consciència planetària —no pas nacional o internacional—, la superació del dualisme (ciència/religió, cos/esperit, matèria/consciència, pensament/sentiment, masculí/femení). Per aconseguir-ho cal dedicar temps i recursos personals diaris a alguna del ventall de pràctiques que posa a disposició —consumint-les—.
Aquestes creences i objectius sustenten una forma d'ètica, la qual em resulta preocupant per la manera en què, sense adonar-nos-en, s'ha instaurat en les nostres quotidianitats. En la New Age la salvació és inevitable i massiva, sense importància del que la persona faci com a pràctica quotidiana. No importa el sentit de la seva feina ni la situació del seu entorn, mentre pugui fer alguna de les pràctiques que l'ajudarà a accedir amb més èxit a la nova era. No cal que m'ocupi doncs de l'altre, ni que posi atenció a la comunitat i l'estat del món. De fet, el valor de la solidaritat està fins i tot mal vist, si va més enllà d'una compassió que jerarquitza i mai qüestiona les estructures.
En aquesta espiritualitat, la fi de l'individu és convertir-se en U amb el TOT, mitjançant alguna de les mil tècniques que troba al mercat. Una espiritualitat sotmesa a les mateixes lleis de mercat amb les quals queden regides totes les àrees de les nostres vides, amb uns preus gens assequibles, desprenent-se com una primera conseqüència el fet que aconseguir la il·luminació està lligat al teu poder adquisitiu.
Proclama que la transformació personal implica per si sola una transformació social —si jo estic millor el món també ho estarà—, possibilitant així fets com que faci caritat mentre exploto els meus treballadors o lluiti per la defensa de les foques mentre porto un cotxe amb seients de pell.
A més, si no hi ha límits i tot és possible, la responsabilitat de no aconseguir uns determinats objectius de producció i consum, així com de tenir un benestar, és de la pròpia persona i no del sistema. S'individualitza la resolució de dificultats i es nega la injustícia social.
Si, com hem dit, el passat és una projecció mental, només existeix el moment present i tampoc perquè res existeix i tot és una il·lusió, llavors tampoc hi ha lloc per cap mena de judici, tothom està legitimat per agredir a qui calgui en benefici propi, i si, a més, tots els canvis són a millor serem víctimes de violència estructural, agraïdes i contentes. Davant un acomiadament —per exemple— caldria valorar-ho com una oportunitat, la qual som responsables d'aprofitar o no, en comptes d'una injustícia social. Així mateix, no tindria sentit jutjar un assetjament, en tant que passat i il·lusori.
Fèiem també referència a l'asseveració que fa la New Age quant a què l'univers és infinit i els recursos il·limitats, només cal que acapari quan més millor i consumeixi quan més millor, sense ocupar-me de ningú, ni del medi ambient. Aquesta sentència acaba d'arrel amb qualsevol forma de solidaritat i lluita davant la violència estructural que perpetua el sistema.
Ens cal doncs aturar-nos constantment a revisar com és la nostra espiritualitat i quins principis ètics la constitueixen i quines actituds genera. La proposta seria construir una espiritualitat basada en l'ètica de la cura i les virtuts quotidianes de les cures, les quals serien, per exemple, entrega, cura, responsabilitat familiar, (pre)ocupació pels individus concrets, posant l'èmfasi en la relació amb les persones, prenent en consideració el context en aplicar la llei, incorporant l'emocionalitat i la parcialitat. És a dir, basada en una implicació i un compromís directe i gairebé personal amb les altres. Implica per tant una responsabilitat per la realitat viva en l'alteritat i el medi, en tant que el subjecte no es concep com a separat i independent, sinó integrat en una xarxa de relacions.
Ens cal un compromís ferm amb la construcció de la pau i una opció radical per evitar l'empobriment i exclusió de qualsevol ésser humà, no tant com a accions concretes sinó com a forma de vida.
Proposo també viure la pròpia acció social com a experiència espiritual, en un equilibri entre l'abnegació i la pròpia cura, mirant alhora de gaudir del procés. Cuidar la nostra interioritat amb la finalitat de poder empatitzar amb l'altre.
Una espiritualitat basada en quatre actituds: la gratuïtat, entesa com a renunciar a la vinculació entre compromís i recompensa o èxit; la dignitat com el reconeixement d'una mateixa dignitat per a qualsevol persona humana —solidaritat en comptes de caritat—; el discerniment, en tant que el llenguatge no és innocu i cal discernir i resistir a la violència simbòlica; i l'esperança, manifestada en accions. Ens alimentem d'ella en el contacte amb el que l'antropòloga Irene Comins anomena el rostre sofrent, que sovint manté més esperança que nosaltres. Parla també Comins de la necessitat d'alimentar l'esperança, de la qual la solidaritat esdevé nodridora.
I tu, quina espiritualitat vius? Quin impacte té aquesta en tu i en el món?
Publicat a Revista Connexió de ASPACE nº 35
Añadir nuevo comentario