Viure als marges

Possiblement tu també hagis experimentat a la teva vida una sensació d'aïllament. Una sensació que potser t'és fàcil sentir la inclusió en activitats molt organitzades i estructurades, però després et costa trobar persones per sortir a prendre alguna cosa, anar al cinema o al teatre, que algú contacti amb tu per confiar-te una emoció o una inquietud. Possiblement sentis que ets tu qui acostuma a demanar ajut però ningú te'l demana. Possiblement, a més, tampoc siguis acceptat com a ésser sexuat amb necessitat d'expressar també aquesta dimensió. Fins i tot, possiblement, hagis sentit alguna vegada la tan mal vista gelosia quan algú s'acosta a la persona que et desperta algun tipus d'interès o ella s'acosta a algú, amb el patiment que això genera. Què està passant? Què podem fer?

Tot plegat esdevé la part visible d'un conflicte, així com la manera d'abordar-lo. Definim el conflicte com una situació de disputa o divergència en què hi ha contraposició d'interessos (tangibles), necessitats i/o valors en pugna, i sabem a més que resulta consubstancial a les relacions humanes i ineludible. Tanmateix, per violència entenem la suma d'actituds i comportaments que comporten la negació de la satisfacció de qualsevol necessitat —anhels legítims— d'un subjecte. La classifiquem en tres tipologies: la directa, que es defineix com agressió física, psíquica o verbal que produeix un dany en l'altre subjecte; l'estructural, que és exercida per les estructures de poder en forma de repartiment desigual dels recursos i exclusió, i encara que hi ha actors responsables no podem identificar-los; i la cultural, que és el conjunt de valors i creences que legitimen les altres dues. Si bé la violència és una manera d'abordar el conflicte, n'hi ha d'altres.

Estem atrapades en un sistema socioeconòmic neoliberal que dona valor a la persona en tant que recurs d'inversió que permeti generar algun tipus de plusvàlua. Per aconseguir-ho necessita dotar-se d'una racionalitat que promogui un estereotip de persona, basat en les virtuts de l'heroi com són valentia, vida solitària i sense responsabilitats, capacitat d'arriscar, fortalesa, amb una autoestima infal·lible, que amagui la vulnerabilitat i, sobretot, amb capacitat tant productiva com consumidora, a més de superar-se a ella mateixa de forma individualista i competitiva. En aquesta racionalitat productivista, competitiva i masclista, la diversitat funcional s'esdevé un inconvenient a excloure, en tant que no productiva ni consumidora, ni capaç d'encaixar en els estereotips de persona establerts, cosa que els pot posar en entredit.

Davant d'aquests interessos i valors del sistema es troba la nostra necessitat de ser valorades, reconegudes, acceptades i estimades —no malgrat sinó— amb la nostra diversitat funcional. El gruix de reconeixements que rebem fan al·lusió a la nostra suposada capacitat de superació, mentre poques vegades rebem reconeixements relacionats amb les virtuts quotidianes o de la cura com són entrega, cura, responsabilitats familiars, (pre)ocupació per les persones, que són els que permeten a la fi establir vincles.

La manera que té el sistema d'abordar el conflicte és generant un consens quant a la validació de l'estereotip i la necessitat tant de semblar-s'hi, com d'allunyar-se de tot allò que no s'hi assembli i deixar-ho als marges. Un abordatge del conflicte des d'una violència estructural i cultural que deixa al marge les persones amb discapacitat, condemnant-les a més a més al silenci, no fos cas que, si expressem la nostra vulnerabilitat de sentir-nos soles i aïllades, siguem encara més rebutjades.

Per altra banda, mentre el sistema adopta aquesta estratègia, a nosaltres ens ha ensenyat a convertir-nos en una mena de producte a posar al mercat, potenciant i demostrant a qualsevol preu les nostres millors qualitats per ser millor alternativa que l'altre, des d'un paradigma competitiu. Així és fàcil experimentar sentiments de gelosia i similars quan la persona que desitgem "ens compri" posa atenció a una altra. Una gelosia que tendirem a amagar per no ser encara més rebutjats, però que pot fer molt de mal tant a la persona que la pateix com a la relació que pugui existir entre les dues.

Proposo abordar-ho d'una manera diferent, des del que al paradigma de cultura de pau anomenem provenció del conflicte, consistent a dotar les parts dels recursos necessaris per abordar-ho de manera positiva i transformadora, i que consta dels següents esglaons:

El primer esglaó és el del coneixement. Potser és el moment d'alliberar-nos dels estereotips i deixar conèixer a l'altre allò que està viu en nosaltres, de manera genuïna, gradual i amb qui realment ho considerem, i malgrat el risc de quedar encara més als marges. Potser és el moment d'atrevir-nos també a explorar la realitat de l'altre si així ens ho permet, de deixar de preguntar-nos —per exemple— si es deu sentir o no cuidada i preguntar-li directament, en tant que sigui important per a nosaltres conèixer què viu en ella i què viu en ella en relació a nosaltres.

Passant al segon esglaó —l'(auto)estima— ens cal per una banda poder identificar amb claredat què hi ha en nosaltres que sumi a les relacions i què hi ha a millorar si és que es pot millorar. És fals el que ens diu aquest sistema que l'autoestima només depèn de nosaltres mateixes i l'hem de construir de manera individual. L'autoestima es construeix en la relació amb l'altre i el suport mutu.

La confiança és l'esglaó que ve a continuació. Ens cal mirar de generar espais de confiança que permetin expressar-nos les necessitats, emocions i vivències a què ens porta la situació. Ens cal poder demanar a l'altre l'oportunitat de mirar de satisfer també les seves necessitats tot i la nostra diversitat funcional, de tal manera que caiguin a terra els prejudicis i estereotips, i generant una certesa per ambdues parts que les necessitats seran escoltades i ateses sempre que sigui possible, respectant les limitacions i aprofitant la complementarietat.

Pugem un altre esglaó més de l'escala i ens situem en el de la comunicació. El paradigma de la comunicació no violenta —del qual hem parlat en números anteriors— permet expressar sentiments i necessitats d'una manera respectuosa i responsabilitzant-nos de la part que ens toca, així com acollir l'altre i empatitzar. Aposto per comunicar la nostra realitat des d'aquest paradigma, deixant veure les nostres necessitats de reconeixement, d'acceptació, sexoafectiva, fins i tot la nostra gelosia, fent saber alhora a l'altre com ens pot ajudar. He fet referència a la violència cultural que perpetua el sistema quan promou un estereotip de persona completa, sense aparents necessitats ni vulnerabilitats, o si més no que les amagui, que se les quedi per a ella. Aposto per comunicar la nostra realitat des del paradigma de comunicació efectiva i no violenta. Deixar veure la nostra necessitat de reconeixement, d'acceptació, sexoafectiva, fins i tot la nostra gelosia i com la relacionem tant amb la nostra inseguretat com amb la nostra història personal. A més podem fer saber com considerem que ens poden ajudar i demanar aquesta ajuda, en tant que la comunicació no violenta permet fer-ho, donant a l'altre la possibilitat de dir "no". Per exemple, m'ajuda que m'expressin sovint allò positiu que aporto a l'altre en la relació o que prenguin de tant en tant la iniciativa de contactar amb mi, de confiar-me les seves inquietuds o, també, fer-me saber allò que les pot incomodar. Plantejar-nos arribar a aquest nivell de transparència ens posa el repte de trobar les paraules per definir el que estem sentint en cada moment, a més de fer que torni a sorgir la por al rebuig, a quedar encara més als marges. En tot cas tinc alguna experiència que em demostra que això no sempre passa. Potser, de retruc, més persones visiten els marges, descobreixen com hi habita una realitat contraposada a la il·lusió efímera de l'estereotip, si acaben quedant i els marges deixen de ser-ho.

T'atreveixes a deixar-te veure i establir vincles reals?

Publicat a Revista Connexió de ASPACE nº 34