Les investigadores Conchi Piñeiro i Kois Fernández Casadavante dibuixen quatre possibles escenaris de futur com a sortida a l’actual crisi ecosocial: Ecofeixisme, Green new deal corporatiu, Green new deal transformador i Decreixement.
L’ecofeixisme: la preservació d’un estil de vida amb una competitivitat internacional salvatge per l’accés als recursos
Davant el deteriorament dels ecosistemes i l’escassetat de recursos i energia, en un escenari d’ecofeixisme, es prioritza el manteniment d’un determinat estil de vida per sobre de protegir les persones, malgrat cada cop (per la mateixa escassetat) menys població hi podrà tenir accés.
Les fronteres són el principal instrument de gestió d’aquesta escassetat, generant una competència salvatge entre països, així com fortificacions per impedir les migracions des de països ja inhabitables. La governança internacional i els seus organismes (ONU, OMMC, UE...) queden desacreditades i reduïdes a la mínima expressió, donant peu a nacionalismes conservadors que fomenten de retruc models d’opressió com l’heteropatriarcat, el racisme, la xenofòbia, el capacitisme i el masclisme. La política està dominada pels grans capitals i la seva funció és assistir-los, excloent a una població empobrida cada cop més nombrosa. Això genera fortes revoltes, que són alhora reprimides per la força. Es produeixen greus desequilibris territorials amb zones molt empobrides i contaminades, i altres preservades habitades per les elits. L’exercici protegeix les zones comercials alhora que controla les cartilles de racionament.
A l’escenari del green new deal corporatiu es planteja “la mateixa dinàmica de mercat com a solució”
Un segon possible escenari és el Green new deal corporatiu. Una continuïtat del model capitalista actual en el qual les conseqüències socioecològiques que ha generat es conceben com a oportunitats de mercat, plantejant-se així la mateixa dinàmica de mercat com a solució.
Les inversions de capital en empreses verdes estimulen el creixement de consum d’una moda verda i del renovable, obviant que el seu desenvolupament està sustentat en minerals no renovables. Així, l’increment de la demanda provoca un increment de preus, restringint l’accés a les elits i perpetuant l’estractivisme a països del Sud productors d’aquests minerals.
Es fan inversions en tecnologia i digitalització destinades a desenvolupar estils de vida tecnològicament verds per classes altes i els acords internacionals en matèria ecosocial (Agenda 2030, ODS) passen a la història sense complir-se.
La pandèmia dona pas al malbaratament per part d’elits i classe mitjana, mentre una política colonitzada pel factor econòmic dona lloc a acaparament de terres i increment de la desigualtat, alhora que un domini de les corporacions per sobre dels governs (beneficis > PIB). La limitació energètica i de combustibles fòsils són causa de una limitació d’intercanvis.
Es genera una falsa esperança des de la promesa d’una bonança econòmica afegida a la nostàlgia per les vides d’abans de molts i una impotència d’una majoria amb les vides precaritzades. L’impacte psicològic de la pandèmia abordat lligant benestar amb nivell de vida i consum, amb prescripció de psicofàrmacs, alimenta el deteriorament de la qualitat de vida de la població (salut mental, noves malalties, malnutrició per sequeres...) i desordres polítics per migracions.
Green new deal transformador
En l’escenari Green new deal transformador l’Unió Europea i els seus membres estableixen un Pacte Verd pel qual aconsegueixen gestionar amb relatiu èxit les conseqüències de la crisi ecosocial i l’ecologia esdevé l’eix vertebrador de les seves polítiques, en diàleg amb les organitzacions socials.
El descontentament social generat amb la gestió de la pandèmia i canvi climàtic sacseja l’opinió pública i provoca l’auge de partits verds als diferents països d’Europa, permetent un canvi de les polítiques públiques cap a posicions ecosocials, amb una important reducció de CO2 i avanços notables en la redistribució de la riquesa. Es reorienten considerables dotacions de recursos cap a una recuperació socioeconòmica verda després de la pandèmia.
En entorns enriquits com la UE es produeix una forta regeneració democràtica, generada per la suma de joves amb empenta i creativitat, i grans amb experiència institucional acumulada.
La cursa per la intel·ligència climàtica marca un fort sentiment europeista que precipita una elevada inversió en energies renovables i tecnologies verdes. S’impulsa alhora un fort mutilateralisme a escala global entre institucions governamentals que accepten introduir mecanismes reguladors (OCD, OMC...) vigilats per una forta coordinació internacional. L’ONU, revitalitzada i democratitzada, obté alta legitimitat i els ODS marquen l’agenda global. En un mercat global deteriorat s’estableixen acords de gestió d’emissions de carboni, i que inclouen mecanismes de redistribució econòmica i justícia global, així com fons per mitigar l’impacte de l’emergència climàtica.
També s’inclou una planificació migratòria i de refugi ambiental, a canvi de garantir uns fluxos mínims en energies i materials.
Es cronifiquen els processos d’extractivisme Nord-Sub, sustentats en mesures de compensació.
S’impulsen polítiques públiques de consums bàsics (aigua, llum...) sostenibles i accessibles, amb uns mínims vitals i sostres màxims de consum, acompanyada d’una fiscalitat amb tarifes progressives segons el consum. En els anys postpandèmia guanya el relat que valora allò públic i verd com a sortida. L’aposta per la R+D+I publico-privada s’orienta a transformar el concepte de smart a sistemes viables en contextos de baixa energia.
Decreixement
En l’escenari de Decreixement prolifera les dinàmiques d’ajuda mútua per fer front a les recurrents crisis socioeconòmiques i a l’augment de catàstrofes naturals. Lluny del que mostraven els mitjans, la realitat de crisis i catàstrofes continuades es percebien com una oportunitat de transformació profunda.
En un exercici d’imaginació política i democratització, sorgeixen relats que situen l’activitat socioeconòmica dins els límits del planeta i la justícia global, alhora que les narratives reconeixen les bones pràctiques de les economies comunitàries i l’economia social i solidària: cooperativisme, agroecologia, monedes complementàries, hortes compartides... Com a resposta a l’intent de privatització de boscos i terres comunals, el decreixement es mobilitza i es va organitzant des de l’autogestió fins a arribar a governar les institucions públiques locals i estatals.
La transformació social vehicula demandes relacionades amb el federalisme, feminisme, les lluites antiracistes i LGTBIQ, la diversitat funcional o la salut mental. Esdevé un fort procés de descentralització política, relocalització econòmica i restauració ecològica, afavorint la participació i la democràcia directa real, fomentant-se les polítiques cap a la construcció de resiliències, la descarbonització i l’increment de sobiranies locals.
S’evoluciona cap a una economia híbrida entre l’hegemonia de les economies solidàries i transformadores, les públiques en alguns sectors estratègics i les dinàmiques de mercat regulat per determinats productes i serveis de consum, amb processos d’augment de l’autonomia autonòmica, desalarització i desmercantilització. S’acompanya de planificacions bioregional i reequilibri demogràfic i territorial amb ruralització. Es redefineix la concepció del treball, incorporant-hi les tasques de cures i compromisos sociocomunitaris.
Quo Vadis, UE?
Les polítiques que l’UE i els seus països membres estan adoptant davant l’emergència climàtica i la crisi ecosocial s’emmarquen majoritàriament en el segon escenari(Green new deal corporatiu), malgrat també pren la seva força l’ecofeixisme. Des de l’intent de legitimació d’una política continuista de mercat se’ns ven la digitalització i electrificació com a solució en sí mateixa suficient per superar la crisi, i ens fan creure que estem fent passos pel sols fet de substituir el parc automobilístic per cotxes elèctrics, omplint les taulades de plaques solars i digitalitzant, obviant la dependència associada de minerals no renovables i l’extractivisme en països del Sud, portant-nos de nou a la casella de sortida. Una fugida endavant tintada de greenwhasing.
Si bé cal aquesta conversió verda, només serà una solució real en un escenari de decreixement que garanteix una sortida de la crisi respectant els límits biofísics i sense deixar ningú en darrere. Un «viure amb menys per viure millor».
Publicat al diari digital Fet a Sant Feliu.
Afegeix un nou comentari