
Quantes vegades t'has hagut de sentir elogis de l'estil «ets un exemple de superació, de què els límits només estan a la ment i de què podem aconseguir tot el que ens proposem»? Com et fa sentir? L'any 2012 l'activista en drets de la discapacitat Stella Young va encunyar el terme porno inspiracional, referint-se a la cosificació de les persones amb discapacitat, convertint-les en objectes d'inspiració i motivació. La pornografia inspiracional acostuma a valdre's d'imatges de persones amb discapacitat (especialment infants) subtitulades amb frases com ara «la teva excusa no és vàlida», «abans d'abandonar, intenta-ho», «tu pots aconseguir el que et proposis». La llista és extensa.
El capacitisme és una forma de discriminació (ideològica i material), opressió o prejudici social contra les persones amb discapacitat, basada en estereotips de capacitat, bellesa...). Les persones "capacitades" són la norma (ideal de persona, en què el valor està donat per la seva capacitat de funcionament, per les seves característiques físiques, sensorials, cognitives i mentals, i per la seva productivitat o aportació econòmica) i les que tenen algun tipus de discapacitat s'han d'adaptar a la norma o subestimar-se i excloure's del sistema, en tant que no poden funcionar com a subjectes complets de la societat. En aquesta ideologia la discapacitat es considera un error i no una conseqüència més de la diversitat humana.
Es produeix sovint el que s'anomena efecte halo que consisteix en valorar una persona globalment a partir d'un únic tret. Donat que la diferència ens fa por, assumim l'estratègia de fer un grup homogeni de les persones que conformen el col·lectiu en base a aquest únic tret, deixant de veure cadascuna amb la seva diversitat i singularitats. En el cas del capacitisme, valora la persona només en relació al tret posseït que surt de la norma i que la situa en la categoria de «discapacitada», quedant tota la resta d'atributs d'aquella persona eclipsats per aquest tret. En conseqüència, es considera la persona com a no capacitada per desenvolupar cap altra tasca que no sigui la inspiració i motivació de les persones normatives.
Cada cop que algú em reconeix la meva suposada capacitat de superació i el fet d'ensenyar-los a valorar les coses petites i que no hi ha límits i uns quants etcèteres, em sento agredit per aquesta violència cultural que suposa el capacitisme i la cosificació del porno inspiracional. Se m'està dient que sóc un heroi per fer les mateixes activitats de la vida quotidiana que fan les persones normatives, a qui no se'ls considera herois. I si algú se'l considera heroi per fer el mateix que fa la resta, el que estem fent és infravalorar la persona en si i subestimar el conjunt de les seves habilitats a aportar a la societat. Em sorprèn les poques vegades a la vida que algú m'ha demanat suport o consell.
Som violentades i cosificades en un exercici pornogràfic constant que ens converteix en instrument del sistema per incrementar la producció de les masses de treball i el consum («si ell pot, jo haig de poder encara millor perquè no hi ha límits»). Tanmateix esdevé l'estratègia perfecta per fomentar el conformisme i la desmobilització («no em puc queixar perquè aquell està molt pitjor que jo»), així com traslladar la qüestió de la discapacitat a l'àmbit personal, en tant que excepcional, en comptes d'assumir-la com una qüestió política en tant que norma.
De fet, la mateixa Young va rebutjar la idea que una determinada activitat sigui considerada extraordinària o no, només en funció de si tens una discapacitat. La discapacitat no és l'excepció sinó la norma. Si mana la norma i m'hi he d'adaptar per no ser estrany només em queda treballar per "superar-me" i és això el que es valorarà únicament de mi: la "capacitat de superació".
I què podem fer com a col·lectiu? Per començar, identificar què ens provoca emocionalment a dins nostre rebre aquest tipus de violència i atrevir-nos a expressar-la de manera assertiva. També podem treballar en la conscienciació del nostre entorn, en la denúncia col·lectiva de la violència en si mateixa i dels actors que la generen i, sobretot, en no convertir-nos en generadores de la mateixa des del propi col·lectiu.
Publicat a Revista Connexió de ASPACE nº 39 i al diari digital Fet a Sant Feliu.
Añadir nuevo comentario