Estan a l'ordre del dia afirmacions de l'estil "No hi ha límits", "Els límits estan només a la teva ment", "Tu no tens límits" i un llarg etc. Alhora, i gairebé com una adulació, els reconeixements que rebo acostumen a fer referència a la meva capacitat contínua —diuen— de superació, davant la meva condició de "persona amb discapacitat".
Abans de res, miraré d'acotar algunes definicions per assegurar-nos de parlar un mateix llenguatge: Amb límit ens referim al punt on s'acaba l'exercici d'una facultat. Superar-se seria vèncer un obstacle o dificultat. Per últim, valor vol dir que tant és estimada o preuada una cosa —quant d'important és per a nosaltres—. Un valor pot ser fonamental —principis que guien el nostre fer— o instrumental —necessaris per acostar-nos als fonamentals—.
La persona és, doncs, limitada per defecte, donada la seva condició d'humana. Habitar en un cos humà implica limitacions per natura. Implica que per a tota persona hi haurà propòsits i fites que, de plantejar-se'ls, no podria aconseguir per ella mateixa. Per tant, totes i tots tenim límits.
Parlar de discapacitat és parlar de límits. Així doncs, si el límit és intrínsec a la condició humana, fer una distinció entre persona amb discapacitat i sense resultaria paradoxal. Qualsevol persona té discapacitats i capacitats.
Em sembla que conceptes com la superació, la força de voluntat i similars estan sobrevalorats. Sota el supòsit que els límits són una fal·làcia, s'imposa a la pròpia persona la responsabilitat de superar-los, de vèncer-los. És a dir, de lluitar contra la pròpia condició humana. Hem convertit la superació en valor fonamental, precipitant-nos a una carrera sense rumb ni final, similar a la d'un hàmster atrapat donant voltes a la seva roda.
La introjecció de la creença dels no-límits, combinada amb un reconeixement a les persones basat en el valor de la superació i classificant-les en "discapacitades" i "capacitades" segons la seva capacitat productiva, resulta una estratègia més del neoliberalisme per mantenir la seva racionalitat. Una forma de violència cultural, a la fi.
En l'àmbit de la diversitat funcional, la violència que genera aquesta racionalitat esdevé molt més accentuada encara. Rebem elogis continus a la superació vinculada a la condició de discapacitat, mentre la nostra acceptació profunda en la societat passa per aquesta superació dels límits, al considerar-se'ls suposadament ficticis i, en qualsevol cas, no acceptables, doncs confronten. Si l'elogi ja acostuma a esdevenir en si manipulador —violent—, afegit a aquesta dinàmica, composa un cercle de violència, en tant que nega necessitats com el reconeixement genuí, la cura d'un mateix i de l'entorn, l'autoestima. Dona peu a preguntes de l'estil: Si demà una pastilla em tragués la condició de discapacitat i, per tant, deixés de tenir valor la superació que se'm suposa, qui sóc? Tinc altres virtuts i capacitats?
Proposo, doncs, replantejar-nos creences. I si fos el cas que els límits tinguessin un propòsit positiu i que aquest es pogués desplegar en funció dels imaginaris i models socials que construïm? Els límits ens obliguen a interactuar amb la resta de persones per satisfer les nostres necessitats, representen l'oportunitat d'establir vincles, de gaudir de la complementarietat, la cura mútua i l'acompanyament. De fet, des d'una visió ontològica, som i ens construïm en funció de les relacions que establim i la qualitat d'aquestes. Així doncs, m'agradaria convidar-vos d'entrada a una acceptació amorosa de les pròpies limitacions, com una característica natural de la condició humana, tant punyent a vegades com plena d'oportunitats.
Una segona cosa que em semblaria interessant és mirar d'alliberar-nos d'aquesta sobrevaloració de la superació en si mateixa, cosa que ens resultarà molt més senzill si hem acceptat la nostra condició limitada. Es tractaria de baixar el grau d'importància del valor de la superació de fonamental a instrumental. Només li donem valor en la mesura que ens serveixi per honorar altres valors fonamentals.
La tercera passa per creure que, de la mateixa manera que tenim límits i discapacitats, tenim capacitats. Qualsevol persona té capacitats amb les quals satisfer necessitats del seu entorn. Llavors, la conseqüent pregunta a fer-nos des d'aquest compendi de capacitats i discapacitats que som és: què puc i vull aportar jo al meu entorn? Quines de les seves necessitats vull mirar de contribuir a satisfer? Com puc fer-ho?
És el moment —trobo— de, alhora que ens reconciliem amb les nostres limitacions, transcendir més enllà de la posició de víctimes que sovint hem adoptat les persones amb diversitat funcional. Sovint ens hem cregut amb tots els drets i sense cap deure, incapaces d'aportar alguna cosa al món, de contribuir a la seva transformació. És l'hora de fer un viatge endins sense retorn on descobrir per a què estem en aquest món i en aquesta circumstància, quina és la nostra missió en aquest viatge per la Terra, com puc deixar el món una mica millor del que l'he trobat, quins són els meus valors fonamentals, què m'apassiona fer.
Un cop hem trobat aquest nostre tresor, podem fer una anàlisi de quines capacitats tinc per desplegar el meu propòsit, si em falta alguna i la puc desenvolupar, i quines limitacions. Pel que fa a aquestes últimes, em poden ajudar d'alguna manera? La meva limitació física, per exemple, m'ajuda a empatitzar amb les persones que acompanyo com a coach quan em plantegen segons quines situacions.
I quina actitud prenc davant aquells límits que realment sento que no m'ajuden? A més del reconeixement i acceptació dels què ja hem parlat, la proposta és ser capaços de saber-nos vulnerables, de cooperar i de demanar ajut, doncs no busquem l'èxit de l'heroi, sinó la satisfacció col·lectiva de necessitats. Alhora, també puc mirar si tinc la possibilitat d'estirar-los una mica, però sempre en el context de la cura a la pròpia persona i a les altres. Aquí sí que ens caldrà, entre d'altres, el valor de la superació, això sí, com a instrumental en comptes de com a fonamental.
La quarta i última seria evitar el reconeixement basat en l'elogi —especialment en el de la superació—. Aprenem a expressar agraïment a l'altre per allò que ens aporta en la relació i amb independència de les seves capacitats i limitacions. És des d'aquí que podrem establir vincles nodridors d'igual a igual.
Publicat a Revista Connexió de ASPACE nº 33
Añadir nuevo comentario