Declaracions de l'estil "S'ha acabat" o "Ja no vull continuar la relació" acostumen a constituir la manera com algú ens fa saber que ha pres la decisió de posar fi a una relació afectiva. Sovint, aquesta decisió que hom pren ve precedida d'algun conflicte que anava allargant-se més o menys en el temps, el qual és de prou pes, alhora que no s'aconsegueix trobar una solució satisfactòria per a ambdues parts, sigui o no per falta de voluntat. És aquell escenari prolongat en el temps on la frase lapidària i sovint devastadora és el desenllaç d'una dinàmica de diàleg i aposta conjunta per la resolució positiva del conflicte, però sense fructificació.
Tanmateix, ens trobem una segona casuística, diria massa habitual en aquest context social de la postmodernitat, en la qual les frases mencionades no són el final d'una història de conflicte, sinó més aviat el principi o, encara més punyent, principi i final. És aquella situació en la qual tot sembla anar bé i, de sobte, una de les parts informa l'altra de la seva decisió d'acabar la relació, a posteriori d'haver-la pres, sense cap comunicació prèvia del fet que alguna cosa no estava funcionant, i sense posar sobre la taula motius més enllà dels sentiments o els desitjos del moment.
L'època de la postmodernitat en la qual vivim es troba travessada per un sistema econòmic capitalista que, per subsistir, requereix una racionalitat en la qual tota acció sigui una transacció i tota satisfacció d'una necessitat passi per una dinàmica de mercat, fins i tot les relacions establertes entre individus. D'aquesta manera, la persona amb qui estableixo una relació afectiva es converteix gairebé en un producte amb el qual em relacionaré mentre em satisfaci una necessitat, i abandonaré amb tota potestat ètica i moral quan deixi de fer-ho o quan trobi un altre individu-producte-objecte que la pugui satisfer millor. Alguna cosa similar a tornar a la gran superfície aquell objecte que vas adquirir i que després no t'agrada.
A finals del segle passat, apareix a la literatura filosòfica el concepte "responsabilitat afectiva", el qual es popularitza a partir del 2010 a Llatinoamèrica, especialment a l'Argentina, de la mà dels moviments feministes, permeabilitzant-se també cap a Europa. El terme es refereix a la necessitat de, en el terreny relacional-afectiu, fer-nos conscients i responsables dels efectes que poden tenir les nostres decisions i accions en l'altra persona; a més, afegiria, de donar-les pes en el procés de decisió. L'aparició de nous conceptes acostuma a obeir a la necessitat d'explicar alguna realitat fins al moment inexistent, irrellevant o invisibilitzada, és a dir, que l'aparició del terme "responsabilitat afectiva" obeeix a la necessitat de conceptualitzar alguna cosa que està esdevenint: es tracta de la necessitat de rescatar les relacions afectives de les dinàmiques de mercat capitalista i posar en pràctica la nostra responsabilitat quan les establim.
Però, què vol dir ser responsable afectivament? Miquel Martí i Pol en el seu llibre "Joc d'escacs" parlava de trobar un equilibri entre el tot i les parts. Ens cal entendre i assumir que en una relació afectiva, inevitablement s'estableix un vincle que la sustenta com a cosa substancial a ella mateixa i que, des del moment que s'estableix aquest vincle, malgrat que les parts continuïn sent parts amb la seva parcel·la d'autonomia, també passen a constituir un tot amb l'alteritat. Ens cal prendre consciència d'aquest equilibri, encara que la racionalitat postmoderna neoliberal insisteixi a invisibilitzar aquest tot, en tant que l'interessa mantenir la individualitat i l'estat de competència. Responsabilitzar-me afectivament vol dir calibrar com afectarà l'altra qualsevol decisió que jo prengui sobre la relació, abans de prendre-la i posar el bé comú d'ambdós per sobre del meu propi. Ser responsable afectivament requereix cultivar la virtut de la prudència aristotèlica, com a capacitat de mesurar les consciències. La responsabilitat afectiva s'identifica també amb el valor ineludible que acompanya el vincle, el compromís, i el qual ens cal tornar a ressituar a la nostra escala de valors, alhora que resignificar altres valors suposadament oposats com la llibertat. És lliure qui és capaç d'alliberar-se de les seves passions per comprometre's amb allò que creu i estima.
"Que ningú s'apropi mai a tu sense que, al marxar, se senti millor i més feliç", deia Mare Teresa de Calcuta, i crec que és un excel·lent consell com a garantia de l'exercici de la responsabilitat afectiva.
Publicat a Revista Connexió de ASPACE nº 42
Afegeix un nou comentari